facebook    facebook icon-bm-32-delicious   slideshare    “Mail”

Diabetis i ramadà

L'islam i el concepte de salut

Actualment s’estima que hi ha 1.480 milions de musulmans, quasi una cinquena part de la població mundial. Segons dades de la Unió de Comunitats Islàmiques, a Espanya hi ha 1.310.149 musulmans [1]. L’islam és la principal religió en molts països i hi ha població musulmana en gairebé tots els països del món. L’islam té un nucli comú acceptat per tots els musulmans, però té diversos corrents (entre els quals destaquen el sunnisme i el xiisme) i interpretacions que poden variar lleugerament segons la influència cultural local, el grau d’educació, el nivell socioeconòmic o la religiositat de cada individu. La rellevància de l’islam es fa palesa si tenim en compte que al continent asiàtic el 30% de la població és musulmana i a l’Àfrica el percentatge de musulmans arriba al 60%. Aquests dos continents protagonitzen avui dia una important diàspora cap als països occidentals. Concretament a Espanya, el 17% dels immigrats nouvinguts durant els últims anys són d’origen africà i, el 5%, asiàtic [2].
Els fonaments de la fe islàmica es basen en sis actes de fe i cinc pilars [3]. Els actes de fe impliquen la creença en Al.là, els àngels, els llibres sagrats, els profetes, la vida després de la mort i el destí. Els musulmans creuen que Al.là, totpoderós i omniscient, determina aspectes tan diversos com l’elecció de l’esposa, la riquesa, els anys de vida, la salut o el moment de la mort. Fins i tot la curació d’una malaltia, el personal mèdic o les institucions mèdiques es consideren instruments d’Al.là.
Els cinc pilars de l’islam són l’acte de confessió de fe (Al.là és l’únic déu i Mahoma el seu profeta), els cinc resos diaris, l’ofrena econòmica o caritat (zakat), el dejuni durant el ramadà i, sempre que no vagi en detriment de l’economia familiar, la peregrinació a la Meca.
L’Alcorà, que és la principal base jurídica i de dret a l’islam, és un text obert ple de deures i drets per als musulmans i per tant està subjecte a moltes interpretacions diverses. Està dividit en 114 sures o capítols i es considera la paraula literal d’Al.là dictada al profeta. La segona font, la Suna, és una compilació dels passatges de la vida del profeta Mahoma. La tercera font, el ray, es basa en l’opinió dels líders religiosos i juristes. La quarta font consisteix en un sistema de raonament per analogies, els qiyàs.
Per als musulmans, la salut i la religió sovint van indissociablement unides. Els musulmans consideren la malaltia com una prova d’Al.là que, un cop superada, enforteix i dota de més fe al creient. Hi ha un fort component psicosomàtic en la comprensió musulmana de la malaltia i la salut, de manera que l’estat físic i el psíquic estan estretament relacionats.
Els musulmans utilitzen àmpliament diferents cures tradicionals i alternatives. La seva medicina està molt influenciada per la teoria humoral. L’estat de salut depèn de l’equilibri dels humors i es pot alterar mitjançant l’alimentació, l’aire de l’entorn, el son o les emocions. Per aquest motiu, aspectes com l’alimentació o els hàbits són tan importants per a la salut d’alguns col.lectius immigrats.
L’islam no distingeix entre vida secular i religió i aporta al creient pautes morals, hàbits de comportament, regles d’interacció, lleis i prohibicions i una cosmologia que impregna tots els assumptes mundans, des de l’alimentació fins a la comprensió de la sexualitat, passant per la manera de vestir, la forma de preparar o ingerir els aliments, la comprensió dels temps o els rituals i cerimònies.

bluemosque

El mes del ramadà per als musulmans

El mes del ramadà commemora el moment en què l’Alcorà va ser revelat a Mahoma a través de l’àngel Gabriel. Dels cinc pilars bàsics que tot musulmà ha de portar a terme, el dejuni durant el mes del ramadà ocupa el quart lloc per ordre d’importància; no obstant això, és, sens dubte, el més seguit i celebrat. Per a les festes religioses, els musulmans utilitzen el calendari lunar i no l’occidental (solar), fet que suposa que cada any el ramadà s’avança entre 10 i 15 dies respecte de l’any anterior. Segons la latitud del país i l’època de l’any pot durar fins a 18 hores diàries. El pròxim ramadà se celebrarà de l’11 d’agost al 10 de setembre de 2010.

El ramadà consisteix en la prohibició que entri res al cos d’una persona adulta durant les hores de llum solar (quan es distingeix un fil blanc d’un de color negre), ni tan sols aigua. Tampoc no es poden tenir relacions sexuals ni fumar. Alguns creients més subtils també hi inclouen no perfumar-se, no dutxar-se ni prendre un bany, ni empassar saliva. Els medicaments, ja siguin per via oral, injectable o tòpica, també estan prohibits, tot i que hi pot haver diferents interpretacions segons l’escola islamista. La religiositat de cada musulmà també influeix en la decisió de prendre o no la medicació durant aquest període.
En la pràctica, els pacients freqüentment modifiquen la pauta posològica segons les seves creences sense consultar els professionals sanitaris [4]. Els metges han de conèixer aquesta tendència i intentar prescriure, amb una finalitat preventiva, fàrmacs que es puguin administrar cada 12 o 24 hores, com alguns preparats d’alliberament retardat.
Estan exemptes els ancians, les dones embarassades, parteres o amb la menstruació, els nens petits, els viatgers i els malalts greus. El malalt crònic pot substituir el dejuni per actes de caritat (com oferir aliments o ajuda als pobres). 
teidatilsEl dejuni es percep com un procés de neteja física i espiritual pel qual es reforça l’autoestima, l’autocontrol i la disciplina, s’enforteix la fe i s’inculca el sentit de pertànyer al grup. D’altra banda, la finalització amb èxit del ramadà va seguida d’una de les festivitats més importants de l’islam, l’?d al-Fitr, que implica grans celebracions en companyia de la família i els amics. Durant aquest període canvien els horaris laborals, el ritme de vida i, algunes famílies, les seves vacances. Els acords firmats l’any 1992 entre el Govern d’Espanya i la Comunitat Islàmica d’Espanya estableixen, entre altres aspectes, que durant el ramadà els treballadors poden acabar la jornada laboral una hora abans de la posta del sol i que el dia de trencament del dejuni es pot demanar com un dia de festa recuperable. 
Durant el ramadà s’acostumen a fer dos grans àpats que concentren el total de quilocalories diàries (que acostuma a ser inferior al que s’ingeria abans del ramadà). Es fa un àpat abans que es faci de dia, anomenat suhur, i un altre quan s’ha fet de nit, l’iftar, en què se sol reunir tota la família per trencar de manera conjunta el dejuni. Es combina el menjar amb els resos. Es posa tot sobre la taula i cada persona va agafant el que vol, sense cap ordre, tot i que s’acostuma a iniciar amb dàtils.  

La diabetes mellitus (DM) i el dejuni del mes del ramadà

Efectes que pot tenir el dejuni sobre diversos paràmetres metabòlics en pacients diabètics [5]:

  • diabetisVariacions en la glucèmia: en persones sanes, s’ha observat una disminució de la glucèmia de 60-70 mg/dl en les primeres hores després de l’inici del dejuni. Tot i això, aquesta reducció glucèmica s’estabilitza perquè el fetge aporta nova glucosa a causa de la disminució d’insulina i l’augment de la glicogenòlisi i la neoglicogenòlisi.
    Els estudis duts a terme en pacients diabètics sota supervisió mèdica no van mostrar canvis significatius en els controls de glucosa. Només es van observar petites oscil.lacions atribuïbles a les variacions del total i del tipus d’aliments ingerits, l’activitat física o la presa irregular de la medicació. No obstant això, en la majoria dels casos no es van observar complicacions clíniques agudes (hiperglucèmia greu o hipoglucèmia) si hi havia supervisió mèdica. L’hemoglobina glucosilada (HbA1c) i la fructosamina tampoc no van experimentar canvis significatius.
  • Canvis en el pes corporal: durant el ramadà s’observa una disminució de l’activitat física i una tendència a la sobrealimentació en els àpats permesos. En aquestes dates es preparen plats especials, més refinats, i normalment hi ha convidats, fet que pot comportar un augment del pes corporal tot i el dejuni. Malgrat que l’estudi Epidemiologia de la diabetis i el ramadà (EPIDIAR) [6] va registrar un descens mitjà de 4 kg en finalitzar el ramadà, alguns estudis demostren que l’aportació energètica és significativament més elevada durant el ramadà que en els mesos anteriors i posteriors: 3.680 kcal/dia enfront de 2.425 kcal/dia [7], amb increments de pes aproximadament d’entre 1 i 3 kg. Tampoc no es modifica significativament la distribució percentual dels hidrats de carboni o les proteïnes.
  • Metabolisme dels lípids: els pacients amb diabetis mellitus de tipus 1 o de tipus 2 normalment no mostren canvis durant el ramadà, o una lleugera disminució de colesterol i triglicèrids, amb elevació de lipoproteïnes de densitat alta (HDL) d’1 a 3 mg/dl [7].
  • Àcid úric: s’han comunicat increments no significatius de les concentracions d’urea i àcid úric durant el ramadà, probablement relacionats amb la pèrdua de pes i la deshidratació. Un mes després de finalitzar el dejuni, els nivells d’àcid úric tornen als valors previs.

En l’estudi multicèntric EPIDIAR [6] dut a terme amb 11.173 diabètics musulmans de 13 països que seguien el ramadà, es va observar que les complicacions agudes són més freqüents en la DM1 que en la DM2 (entre 5 i 17 casos davant d’1 a 5 casos per 100 pacients / mes). Els riscos principals que presenten els diabètics durant el dejuni del ramadà són:

  • Hipoglucèmia greu (risc relatiu [RR]: 4,7 en DM1 i 7,5 en DM2).
  • Hiperglucèmia greu (RR: 3 en DM1 i 5 en DM2). Generalment es deu a la reducció de la dosi d’insulina durant aquest període.
  • Cetoacidosi diabètica, especialment en DM1 i si hi ha un mal control previ al ramadà.
  • Deshidratació i trombosi: la manca d’ingesta de líquids i la hiperglucèmia provoquen un augment de la viscositat sanguínia que, juntament amb el descens dels anticoagulants endògens i la fibrinòlisi poden desencadenar la trombosi.

Recomanacions prèvies al ramadà per a diabètics que vulguin fer el dejuni

A partir de les dades de l’estudi EPIDIAR [6] s’han establert unes recomanacions per intentar minimitzar els riscos [5]. Aquestes recomanacions són tant per al període previ al ramadà com per al mateix mes del ramadà i inclouen aspectes educatius, estils de vida i modificacions del tractament farmacològic.
Abans de començar el dejuni del ramadà s’ha d’intentar aconseguir que el control metabòlic sigui estable amb uns valors glucèmics en el millors nivells possibles, similars als desitjables abans d’una gestació. S’ha de desaconsellar intensament el dejuni als diabètics fràgils amb controls irregulars o amb complicacions de la malaltia o en situació d’embaràs. Tampoc no es recomana si hi ha antecedents de cetoacidosi.
Poden fer el dejuni sense problemes excessius (sempre sota supervisió mèdica) aquells pacients que es mostrin ansiosos per fer-lo i no tinguin problemes anteriors. Fins i tot pot ser útil per a persones obeses o amb sobrepès, ja que el dejuni pot millorar-ne els perfils metabòlics [8].
Cal interrogar els pacients sobre les experiències prèvies de dejuni, en el cas que en tinguin (com ho van afrontar i quines van ser les dificultats principals). És interessant, sempre que sigui possible, concertar una cita de revisió durant la primera setmana del ramadà.

Recomanacions durant el ramadà

Cal individualitzar el pla d’atenció. L’actitud serà diferent segons el tipus de tractament, el grau de control de la malaltia o les característiques personals de cada pacient. Cal un monitoratge freqüent de la glucèmia. És la millor mesura per prevenir la majoria de les complicacions que es poden presentar durant el ramadà. La freqüència del monitoratge també dependrà fonamentalment del grau de control i el tipus de tractament efectuat.

  • Recomanacions nutricionals: la cuina islàmica és rica en plats dolços i confitures, en hidrats de carboni simples i complexos i s’acompanya amb begudes i sucs dolços. Els diabètics han d’evitar els menjars rics en hidrats de carboni ràpids i greixos. S’han de recomanar els hidrats de carboni complexos a la matinada i els simples, a la nit. 

Cal assegurar una hidratació correcta del pacient i que sempre porti glucosa a sobre. El dejuni s’ha de trencar sempre que la glucèmia capil.lar sigui inferior de 60 mg/dl o superior de 300 mg/dl.

Recomanacions per als àpats suhur (matinada) i iftar (nit)

Per evitar els desequilibris glucèmics originats per la distribució inusual dels aliments es recomana: 

  • Intentar prendre el suhur (esmorzar) immediatament abans de la sortida del sol i no a la matinada, per aconseguir distribuir d’una manera més regular el consum d’aliments. 
  • Ingerir abundantment aliments amb HC complexos, com l’arròs basmati, chapati o naan.
  • Incloure fruita, verdura, dhal i iogurt en ambdós àpats.
  • Limitar el consum d’aliments dolços durant l’iftar (nit). Els dàtils i els sucs són fonts riques en sucre. Consumir porcions petites de plats tradicionals com ladoo, jelaibi o burfi.
  • Per beure, evitar les begudes gasoses i els sucs amb sucre. Es recomanen les begudes o refrescos sense sucre per treure la set. Es poden utilitzar edulcorants en els cas que sigui necessari. Els sucs i les sopes ajuden a mantenir l’equilibri d’aigua i minerals.
  • Reduir les racions d’aliments fregits, com paratha, puri, samosas, chevera, pakoras, katlamas i kebabs. Utilitzar amb mesura l’oli en les preparacions culinàries.
  • La fruita i els fruits secs es poden prendre com a aperitiu després del sopar (tarawiaha) o abans d’anar a dormir. Intentar preparar àpats menys hipercalòrics.

Taula 1: Recomanacions dietètiques durant el període del ramadà. 

  • Recomanacions amb l'exercici físic: s’ha de fer una activitat física normal i evitar els exercicis físics excessius. Diversos estudis han demostrat que fer exercici d’intensitat lleugera o moderada no comporta cap perill per als diabètics que fan el dejuni.

A més a més, cal modificar el tractament farmacològic. 

Els fàrmacs antidiabètics durant el ramadà

Tot i que no són gaire nombrosos, cada vegada hi ha més estudis que analitzen el paper dels fàrmacs antidiabètics durant el període de dejuni del ramadà. Les famílies terapèutiques que s’han estudiat més són:

  • Metformina, glitazones, acarbosa o anàlegs de GLP1: no sembla que hi hagi estudis específics publicats sobre l’ús d’aquests fàrmacs durant el període del ramadà. 
  • Sulfonilurees (SU): són fàrmacs que potencialment poden provocar hipoglucèmies i, per tant, s’han fet diversos estudis per comprovar-ne l’efecte durant el dejuni del ramadà. Per a la majoria dels autors, les SU en monodosi (glicazida MR [9] o glimepirida [10]) poden ser el millor tractament per a la DM2 durant el ramadà. Per a altres, la glibenclamida continua sent un fàrmac segur durant el ramadà [11].
  • Glinides: es va fer un estudi amb 41 diabètics musulmans tractats prèviament amb metformina o SU que van iniciar el dejuni i van rebre un tractament de 2 dosis de repaglinida al dia (una abans de cada àpat) o de glimepirida (una dosi abans del sopar). Las glucèmies del matí van ser millors en el grup de la repaglinida i les glucèmies de les tardes i les nits, en el de glimepirida. No hi va haver diferències en el risc d’hipoglucèmies [12]. Altres estudis similars sí que van demostrar la superioritat de la repaglinida sobre la glibenclamida, tant en els perfils glucèmics com en el nombre inferior d’hipoglucèmies [13,14].
  • Inhibidors de la dipeptidilopeptidasa 4 (DPP4):  recentment s’ha dut a terme un estudi amb 52 diabètics musulmans tractats prèviament amb metformina i amb un mal control (HbA1c > 8,5%). Els pacients es van distribuir aleatòriament per prendre vildagliptina o gliclazida durant el ramadà. No hi va haver diferències en els valors glucèmics, però la vildagliptina va demostrar una incidència baixa d’hipoglucèmies (7,7%) en comparació de la gliclazida (61,5%) [15].
  • Insulina: probablement és el grup terapèutic que genera més temor pel risc d’hipoglucèmia. No obstant això, un estudi comparatiu va demostrar que no hi havia diferències ni en el control glucèmic ni en el risc d’hipoglucèmies amb l’ús d’insulina glargina respecte a la repaglinida o la glimepirida [16]. xeringuesUn altre estudi dóna suport a l’eficàcia de l’addició de repaglinida a la pauta basal d’insulina glargina [17]. Un interessant estudi multicèntric demostra que fins i tot l’addició de glimepirida (4 mg administrats abans de l’iftar) a la insulina glargina (amb una dosi inicial de 10 IU i titulació fins arribar a glucèmies basals de > 120 mg/dl) és segura durant el ramadà [18]. També s’han estudiat altres pautes d’insulinització en pacients amb DM2 durant el ramadà, amb bons resultats amb l’ús d’insulina lispro [19] o barreja lispro Mix25 [20] abans dels àpats.
    En els pacients amb DM1 s’ha comprovat l’eficàcia i la seguretat de les bombes d’insulina [21], de la insulina lispro [22] o de la pauta basal-bola [23].
     

Segons aquests estudis i el tipus de tractament farmacològic que estigui seguint prèviament el pacient diabètic musulmà es recomana [5,24]:

- Si únicament està prenent fàrmacs orals que no produeixen hipoglucèmia com la metformina, l’acarbosa, les glitazones o els inhibidors de la DPP4: 

  • En general es pot donar el total de la dosi diària en una única presa (millor a la nit) o fraccionar-la en dues preses (amb el suhur i amb l’iftar).
  • L’acarbosa s’ha de prendre abans dels àpats.
  • Per tal d’augmentar la tolerància gastrointestinal de la metformina es pot fraccionar en dues preses.

- Si pren fàrmacs orals que poden produir hipoglucèmia:

  • Si es prenen diverses dosis diàries de SU, s’ha d’intentar passar a SU monodosi (gliclacida MR o glimepirida) vespertina.
  • Si es pren una sola dosi matutina de SU es recomana passar la mateixa dosi a la presa vespertina per reduir el perill d’hipoglucèmies.
  • Glinides: prendre només abans dels menjars. Per tant, durant el ramadà reduir a 1-0-1 o passar a SU monodosi.

- Per als diabètics insulinitzats les recomanacions són: 

  • En DM2 cal intentar utilitzar insulines retardades de tipus glargina o detemir en una única dosi al dia, preferentment nocturna. Se sumen les unitats totals que es prenien prèviament. Alguns autors recomanen com a mesura de seguretat reduir un 20% la dosi.
  • Si és necessari utilitzar diverses dosis d’insulina, es recomana insistir que no es compleixi el dejuni del ramadà. Si cal, s’ha d’ajustar a dues dosis diàries amb autocontrols freqüents:
    • La dosi que abans del ramadà s’administrava al matí, passa a prendre’s sencera abans de l’àpat del vespre.
    • La dosi que abans del ramadà s’administrava a la nit passa al matí i es divideix per la meitat.

Evidentment, és necessari incrementar els autocontrols de la glucèmia capil•lar i ajustar la dosi d’insulina en funció d’aquests valors.

Tipus de tractament Actitud

Dieta i exercici

Sense canvis (evitar l'exercici excessiu)
Asegurar una ingesta suficient de líquids

Ús exclusiu de fàrmacs que no produeixen hipoglucèmia

- metformina
- glitazones
- acarbosa

Repartir la medicació i evitar la ingesta del migdia

- metformina (matí i nit)
- glitazones (una sola dosi al dia)
- acarbosa (matí i nit)

Fàrmacis orals que poden produir hipoglucèmia

- SU monodosi
- SU en diverses dosis
- Repaglinida o nateglinida

Ajustar la dosi segons la glucèmia i repartir les preses

- SU monodosi: abans del sopar
- SU en dues dosis (1/2) dosi habitual al matí i dosi completa per sopar). Ajustar segons la glucèmia. Ex: glibenclamida 1-0-1 ->0,5-0-1
- Glinides: prendre-les només abans dels àpats (“si no menges, no s’ha de prendre la pastilla”)
 

Insulina

Ajustar la dosi segons la glucèmia i utilitzar insulina neutra protamina hagedorn (NPH) cada 12 h o glargina cada 24 h

- NPH al matí (½ de la dosi que abans es prenia a la nit) i NPH a la nit (dosi completa que abans es prenia al matí) Ex.: 40-0-32 IU -> 16-0-40 UI i ajustar

- Glargina: mateixa dosi abans de sopar

 

Taula 2.Modificacions del tractament de la diabetis durant el ramadà   

Conclusió

El ramadà és un període molt important per a la majoria dels musulmans, ja que els permet estar més a prop de la seva comunitat i religió. Atès que es tracta d’un període potencialment conflictiu des del punt de vista de la salut, els professionals sanitaris s’han d’esforçar a proporcionar l’ajuda necessària per tal que tot transcorri amb normalitat. Nosaltres, com a persones i professionals sanitaris, hem de respectar les seves creences i la seva llibertat. Tot i això, també hem d’intentar ajudar-los perquè un període que potencialment pot generar problemes, transcorri amb total normalitat. Les nostres eines són l’educació terapèutica (vegeu Redgedaps), les modificacions dels estils de vida, l’ajust de la pauta de tractament farmacològic i una relació metge-pacient adequada que sigui capaç de generar confiança mútua. Així doncs, el dejuni del mes del ramadà no ha de suposar cap problema per als nostres pacients musulmans.   

Bibliografia

  1. Disponible a: http://es.ucide.org/home/index.php?option=com_content&;view=article&id=71:espana-sumo-en-2008-165000-musulmanes&catid=3:archivo-de-prensa&Itemid=18
  2. Disponible en: http://www.ine.es/inebmenu/mnu_migrac.htm
  3. Carcenac C. L’Islam, un veí per conèixer. 2008. Eumo editorial /Universitat de Vic.
  4. Aadil N, Houti IE, Moussamih S. Drug intake during Ramadan. BMJ 2004;329:778–82
  5. Al-Arouj M, Bouguerra R, Buse J, Hafez S, Hassanein M, Ibrahim MA, et al. Recommendations for management of diabetes during Ramadan. Diabetes Care. 2005;28:2305-2311.
  6. Salti I, Benard E,; Detournay B, Bianchi-Biscay M, Le Brigand C, Voinet C, et al. Population-Based study of diabetes and its characteristics during the fasting month of Ramadan in 13 countries. Diabetes Care. 2004;27:2306–2311.
  7. Bouguerra R, Belkadhi A, Jabrane J, Hamzaoui J, Maâtki C, Ben Rayana MC, et al. [Metabolic effects of the month of Ramadan fasting on type 2 diabetes]. East Mediterr Health J. 2003;9:1099-1108.
  8. Martinez MC, Franch J, Merida AM, Gallardo LJ, Delgado, S, Morato J. Ramadán y control de la diabetes mellitus 2. Atención Primaria. 2008;40(sup 1):121.
  9. Zargar A, Basit A, Mahtab H. Sulphonylureas in the management of type 2 diabetes during the fasting month of Ramadan. J Indian Med Assoc. 2005;103:444-446.
  10. Glimepiride in Ramadán (GLIRA) Study Group. The efficacy and safety of glimepiride in the management of type 2 diabetes in Muslim patients during Ramadán. Diabetes Care. 2005;28:421-422.
  11. Belkhadir J, el Ghomari H, Klöcker N, Mikou A, Nasciri M, Sabri M. Muslims with non-insulin dependent diabetes fasting during Ramadán: treatment with glibenclamide. BMJ. 1993;307:292-295.
  12. Anwar A, Azmi KN, Hamidon BB, Khalid BA. An open label comparative study of glimepiride versus repaglinide in type 2 diabetes mellitus Muslim subjects during the month of Ramadan. Med J Malaysia. 2006;61:28-35.
  13. Mafauzy M. Repaglinide versus glibenclamide treatment of Type 2 diabetes during Ramadn fasting. Diabetes Res Clin Pract. 2002;58:45-53.
  14. Sari R, Balci MK, Akbas SH, Avci B. The effects of diet, sulfonylurea, and Repaglinide therapy on clinical and metabolic parameters in type 2 diabetic patients during Ramadan. Endocr Res. 2004;30:169-177.
  15. Devendra D, Gohel B, Bravis V, Hui E, Salih S, Mehar S, Hassanein M. Vildagliptin therapy and hypoglycaemia in Muslim type 2 diabetes patients during Ramadan. Int J Clin Pract. 2009;63:1446-1450.
  16. Cesur M, Corapcioglu D, Gursoy A, Gonen S, Ozduman M, Emral R, et al. A comparison of glycemic effects of glimepiride, repaglinide, and insulin glargine in type 2 diabetes mellitus during Ramadán fasting. Diabetes Res Clin Pract. 2007;75:141-147.
  17. Bakiner O, Ertorer ME, Bozkirli E, Tutuncu NB, Demirag NG. Repaglinide plus single-dose insulin glargine: a safe regimen for low-risk type 2 diabetic patients who insist on fasting in Ramadán. Acta Diabetol. 2009;46:63-65.
  18. Salti I, Diabetes and Ramadán Study Group. Efficacy and safety of insulin glargine and glimepiride in subjects with Type 2 diabetes before, during and after the period of fasting in Ramadán. Diabet Med. 2009;26:1255-1261.
  19. Akram J, De Verga V. Insulin lispro (Lys(B28), Pro(B29) in the treatment of diabetes during the fasting month of Ramadan. Ramadan Study Group. Diabet Med. 1999;16:861-866.
  20. Mattoo V, Milicevic Z, Malone JK, Schwarzenhofer M, Ekangaki A, Levitt LK, Ramadan Study Group. A comparison of insulin lispro Mix25 and human insulin 30/70 in the treatment of type 2 diabetes during Ramadan. Diabetes Res Clin Pract. 2003;59:137-143.
  21. Benbarka MM, Khalil AB, Beshyah SA, Marjei S, Awad SA. Insulin pump therapy in moslem patients with type 1 diabetes during Ramadan fasting: an observational report. Diabetes Technol Ther. 2010;12:287-290.
  22. Kadiri A, Al-Nakhi A, El-Ghazali S, Jabbar A, Al Arouj M, Akram J, Wyatt J, Assem A, Ristic S. Treatment of type 1 diabetes with insulin lispro during Ramadan. Diabetes Metab. 2001;27:482-486.
  23. Al-Khawari M, Al-Ruwayeh A, Al-Doub K, Allgrove J. Adolescents on basal-bolus insulin can fast during Ramadan. Pediatr Diabetes. 2009 Nov 23. [Epub ahead of print]
  24. Fernández M; Goday A; Cano JF. Tratamiento de la diabetes mellitus durante el Ramadán. Med Clin (Barc). 2007; 129: 303-308.  

Autor del document

Dr. Josep Franch Nadal
Metge especialista en medicina familiar i comunitària
E.A.P. Raval Sud, Barcelona. Institut Català de la Salut
RedGEDAPS 

Major de Can Caralleu, 1-7
08017 Barcelona.
 
 Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla.